Massimo’s Files: “Black Mirror” o la millor crítica social en anys.

Acabo de descobrir la sèrie britànica Black mirror, gens clàssica, completament trencadora, amb un humor que ratlla el drama i viceversa, amb melodrames i sàtira però també moltíssima paròdia de la societat occidental de les primeres dècades del segle XXI.

El mirall negre, obscur, tenebrós, del nostre futur ens presenta tres episodis de ciència ficció amb tocs de política ficció completament diferents, apareguts a la televisió britànica Channel Four durant el darrer mes de 2011. Cada capítol és un conte diferent: el seu creador, Charlton Brooker (1971), tracta a l’espectador com a una persona sense cor perquè els tres contes són ferotgement durs, amb personatges que evolucionen des d’una dignitat aparent fins a la seva realitat, la única realitat, borratxa d’hipocresia personal i social. Brooker és un creador de sèrie televisiva molt americanitzat, que pareix personatges absolutament patètics i desgraciats; el primer de tots ells: l’espectador que es presta a rebre la bufetada de Mr Charlie.

El primer episodi, National Anthem, és més aviat política ficció que no pas ciència ficció sensu strictu. El primer ministre Michael Callow rep un vídeo on se li fa xantatge obligant-lo a aparèixer en televisió en horari de màxima audiència follant-se una truja (no una dona humana grassa i fastigosa, lectors cabronassos, sinó la femella del porc, literalment) per a salvar l’estimada princesa reial segrestada pel psicòpata xantatgista. Tant el gabinet del Prime Minister com la Casa Reial britànica com els espectadors com les televisions i els periodistes, YouTube, Twitter, tota la xarxa d’Internet, són espectadors que empenyen el desafortunat governant a humiliar-se davant del món sencer. És una faula (la millor de les tres sense cap dubte!) que fa pensar moltíssim: el governant escollit pel poble ha de passar per desgràcies inigualables per acontentar el seu poble, doncs el poble a qui estima és a la jove i rica i maca i carismàtica princesa d’una nissaga Reial, aristocràtica però respectada. Brooker se’n riu a la cara dels espectadors, que senten llàstima pel primer ministre televisiu, però després recorden que en la realitat qui manen són Rajoy, Cameron o Merkel, i llavors desitgen que passi el que succeeix al conte: que el seu governant, governat alhora pels fantasmals mercats que tot ho veuen i ho beuen i ho mengen i ho xarrupen, fagi sexe amb una truja i li regali al poble desgraciat moralment i materialment un acte de llefiscosa i deliciosa humiliació.

El segon episodi entra en la ciència ficció i té moltes versemblances amb 1984 de George Orwell. Com en la opus magna orwelliana, 15 Million Merits explica la història d’una societat enganxada al mèrit social filtrat per un talent show cruel, despietat, repugnant, on s’hi arriba només si els ciutadans/concursants guanyen una xifra molt alta després de passar-se dies i setmanes i mesos pedalejant en una bicicleta estàtica, rodejats de pantalles tàctils. Les pantalles, les imatges, són un altre cop les protagonistes de la faula, el mirall negre. El jove Bingam viu i treballa en aquest món on la forma física i el valor que et donen tres jutges malparits (la caritat, l’ira i l’esperança) són el que més compta al cap i a la fi; en un món on els que pedalegen estan en una casta diferent a la dels que renten o la dels organitzadors del tremebund talent show al que tots estan connectats volent-ho o no i del que són protagonistes. Els famosos avatars, els ninots virtuals que representen la persona real, l’alter ego fet realitat (l’ésser humà, com diu l’argentí amb grosses olleres del spot d’Aquaris, es extraordinario), tenen també la seva part de protagonisme, essent ambaixadors dels sentiments i els raonaments dels seus àlies de carn i ossos. 15 Million Merits presenta una realitat futura claustrofòbica i marejant sense any exacte.

El tercer episodi, The entire History of You, també rau en la ciència ficció, però sense caure en l’atemporalitat de 15 Million Merits. En un futur suposadament proper, en Liam és un jove advocat de classe mitja-alta casat amb una noia maca (estrany trobar mosses britàniques boniques, encara que gràcies a la multiculturalitat finalment han après alguna cosa de la bellesa física femenina, oi?), pare d’un bebè preciós, amb una vida posh pràcticament perfecta, però amb una eina que, si existís, seria un regal del Diable: un dispositiu que, implantat rere l’orella, grava a partir del que veus tot el que vius, per a després poder recordar tot el que has viscut com si veiessis un vídeo porno a Xvideos. Gràcies a aquest dispositiu d’alta tecnologia pots recordar què has menjat, begut, fet, amb qui has parlat, com es comportava el teu o la teva interlocutor/a, però sobretot ho pots analitzar amb detall com si tractessis un maleït DVD. La imatge, un cop més, la protagonista de la història. Aquest enginy obra d’una ment perversa t’obliga a dir sempre la veritat, doncs afirmar mentides és fàcilment reprovable gràcies als records gravats dels testimonis. En Liam acaba adonant-se d’un secret molt ben guardat de la seva esposa gràcies a una seva petita paranoia que comença tot sopant amb un grup d’amics, i aquesta paranoia creix i creix i creix com una bola de neu fins destruir la seva vida. De vegades, no dir la veritat no significa mentir, encara que sembli mentida (rodolí…), però per culpa de la sacralització de la veritat, ambdues coses ben necessàries per a l’ésser humà (sacralitzar la veritat és una eina social al cap i a la fi, sempre i quan la veritat es fomenti a partir d’honestedat i racionalitat i, si per reafirmar aquestes dues últimes coses s’ha de mentir, doncs mentim; és cínic, ho sé), la vida d’en Liam i de la seva bella muller entren en una espiral de rancúnies de la que en sortiran mai més.

Com heu pogut llegir, Black mirror és humor i drama, és imaginació pura. L’únic somriure de l’espectador està dedicat a l’autor d’aquesta sèrie més enllà de la irreverència, un somriure irònic i fred que diu Què cabró ets, Charlton Brooker!, un somriure de dents tant negres com el mirall que Channel Four li va regalar als súbdits de Sa Majestat la Reina el Desembre de 2011.

Annunci

Informazioni su Churitza

Immersi nella cultura pop sin dal primo giorno di vita, Azione Culturale siamo noi.
Questa voce è stata pubblicata in Massimo's Files, TVmania e contrassegnata con , , , , , . Contrassegna il permalink.

Rispondi

Inserisci i tuoi dati qui sotto o clicca su un'icona per effettuare l'accesso:

Logo WordPress.com

Stai commentando usando il tuo account WordPress.com. Chiudi sessione / Modifica )

Foto Twitter

Stai commentando usando il tuo account Twitter. Chiudi sessione / Modifica )

Foto di Facebook

Stai commentando usando il tuo account Facebook. Chiudi sessione / Modifica )

Google+ photo

Stai commentando usando il tuo account Google+. Chiudi sessione / Modifica )

Connessione a %s...